"Crec que una fulla d'herba no és
menys important que el treball realitzat
per les estrelles", va deixar escrit el
poeta Walt Whitman.
Pot ser que la ceràmica només sigui
una espurna d´herba en la gran vall de
les arts, però el reconeixement de la
seva vàlua no es pot ocultar eternament,
i més d´hora que no pas tard
s´incorporarà al nucli principal de les
arts; de fet, aquest conte ha abandonat
el seu suport tradicional d´impressió per
explicar-se sobre el fang.
menys important que el treball realitzat
per les estrelles", va deixar escrit el
poeta Walt Whitman.
Pot ser que la ceràmica només sigui
una espurna d´herba en la gran vall de
les arts, però el reconeixement de la
seva vàlua no es pot ocultar eternament,
i més d´hora que no pas tard
s´incorporarà al nucli principal de les
arts; de fet, aquest conte ha abandonat
el seu suport tradicional d´impressió per
explicar-se sobre el fang.
"Era tot un misteri que li hagués tocat aquell televisor de
pantalla plana, enorme. I ho era, no perquè mai no li
hagués tocat res i la sort l’esquivés constantment, no... No
era només això. És que no recordava haver participat en
cap concurs, no havia omplert cap papereta i, a més, feia
mesos que no havia comprat a El Corte Inglés. Fins i tot va
arribar a trucar, informant-los de l’error, però la noia amb
qui va parlar devia anar atabalada i no sabia de què coi
li estava parlant. Devia ser la promoció de primavera,
anava dient. Durant 2 mesos no va treure l’aparell de la
capsa, segur que l’hauria de tornar. Gairebé ocupava mig
menjador.
Era comercial i estava convençut que el farien fora perquè
després de mig any havia estat incapaç de tancar cap
contracte de publicitat a l’empresa. Feia temps que havia
esdevingut invisible pel seu cap. I per tota la secció
comercial. La veritat és que els companys van trigar
setmanes en adonar-se’n que no apareixia per la oficina.
Tot va començar quan va decidir encendre la tele. Estava
assegut al sofà, sopant i de cop s’hi va veure. Ell estava
sortint per la pantalla, menjant-se l’entrepà de fuet. Va
apagar l’aparell i el va tornar a encendre i ell hi va
aparèixer un cop més, amb aquella cara de babau. Va
buscar càmeres pel menjador, per tot arreu però no hi va
trobar res.
L’endemà ho va explicar a la feina i, evidentment, ningú
va prendre seriosament aquella anècdota i ell va decidir no
insistir-hi, conscient que era una història absurda. Però
aquella nit i moltes altres va tornar a plantar-se davant
del televisor mirant-se hores i hores. Sense fer res,
s’observava. Als pocs dies va deixar d’anar a la feina, no
agafava el telèfon i ja no sortia els caps de setmana amb
els amics. Preocupada, la seva germana s’hi va plantar al
pis, tenia claus. El va trobar pàl·lid, descuidat, sense
afaitar, més prim. Les finestres estaven tancades, feia
pudor a humitat, només hi entrava un fil de llum per la
finestra del celobert de la cuina i des del rebedor podia veure
el reflex de la pantalla del televisor. No la va voler deixar
passar, li va dir que tenia grip.
Els seus ulls estaven injectats en sang: Què estàs mirant?
Res, no fan res d’interessant. Deixa’m passar! No, dona, no,
que encara t’ho contagiaré! Havia estat setmanes sense
apartar-se d’aquell aparell, mirant-se! La veïna de
davant assegurava que tenia la tele encesa dia i nit, que
no l’apagava mai, per la finestra de la cuina ella podia
veure el reflex però mai no se sentia res, silenci absolut.
Quan vaig llogar aquell pis, ja feia mesos d’aquesta
història. La seva germana em va explicar que, finalment,
havia fet venir la policia i tot. Ell ja no hi era. Havia
deixat totes les seves coses allà: la roba, la documentació,
diners, el mòbil, tot. No s’havia endut res. Em deia que era
una persona molt inestable i que, potser, la possibilitat que
el fessin fora de la feina el va desestabilitzar i va decidir
marxar. Els veïns de seguida em van posar al dia: aquell
noi no estava bé del cap i la història de la tele anava
corrent pel barri com una llegenda urbana.
Els primers dies de mudar-me al pis van ser de bojos, tot de
caixes, llibres, informes, exàmens, dossiers... No va ser fins
després d’un parell de setmanes que m’hi vaig acabar
d’instal·lar del tot. Em vaig deixar caure exhaust al sofà i
vaig encendre la tele per primera vegada.
Sempre m’havia jurat a mi mateix que a casa meva no
entraria mai un televisor però la veritat és que aquest era
colossal, immens. Anava fent zapping, mirant sense
interès i de cop el vaig veure. Era ell. No hi tenia cap
dubte, l’havia vist en una fotografia. Estava allà,
assegut al sofà, mirant-me fixament amb aquells ulls
vermells i aquell somriure irònic. Sense immutar-me vaig
apagar l’aparell, el vaig carregar al cotxe i el vaig portar
immediatament a la deixalleria. Definitivament, era
massa gran pel menjador i, a més, sóc un home de paraula."
pantalla plana, enorme. I ho era, no perquè mai no li
hagués tocat res i la sort l’esquivés constantment, no... No
era només això. És que no recordava haver participat en
cap concurs, no havia omplert cap papereta i, a més, feia
mesos que no havia comprat a El Corte Inglés. Fins i tot va
arribar a trucar, informant-los de l’error, però la noia amb
qui va parlar devia anar atabalada i no sabia de què coi
li estava parlant. Devia ser la promoció de primavera,
anava dient. Durant 2 mesos no va treure l’aparell de la
capsa, segur que l’hauria de tornar. Gairebé ocupava mig
menjador.
Era comercial i estava convençut que el farien fora perquè
després de mig any havia estat incapaç de tancar cap
contracte de publicitat a l’empresa. Feia temps que havia
esdevingut invisible pel seu cap. I per tota la secció
comercial. La veritat és que els companys van trigar
setmanes en adonar-se’n que no apareixia per la oficina.
Tot va començar quan va decidir encendre la tele. Estava
assegut al sofà, sopant i de cop s’hi va veure. Ell estava
sortint per la pantalla, menjant-se l’entrepà de fuet. Va
apagar l’aparell i el va tornar a encendre i ell hi va
aparèixer un cop més, amb aquella cara de babau. Va
buscar càmeres pel menjador, per tot arreu però no hi va
trobar res.
L’endemà ho va explicar a la feina i, evidentment, ningú
va prendre seriosament aquella anècdota i ell va decidir no
insistir-hi, conscient que era una història absurda. Però
aquella nit i moltes altres va tornar a plantar-se davant
del televisor mirant-se hores i hores. Sense fer res,
s’observava. Als pocs dies va deixar d’anar a la feina, no
agafava el telèfon i ja no sortia els caps de setmana amb
els amics. Preocupada, la seva germana s’hi va plantar al
pis, tenia claus. El va trobar pàl·lid, descuidat, sense
afaitar, més prim. Les finestres estaven tancades, feia
pudor a humitat, només hi entrava un fil de llum per la
finestra del celobert de la cuina i des del rebedor podia veure
el reflex de la pantalla del televisor. No la va voler deixar
passar, li va dir que tenia grip.
Els seus ulls estaven injectats en sang: Què estàs mirant?
Res, no fan res d’interessant. Deixa’m passar! No, dona, no,
que encara t’ho contagiaré! Havia estat setmanes sense
apartar-se d’aquell aparell, mirant-se! La veïna de
davant assegurava que tenia la tele encesa dia i nit, que
no l’apagava mai, per la finestra de la cuina ella podia
veure el reflex però mai no se sentia res, silenci absolut.
Quan vaig llogar aquell pis, ja feia mesos d’aquesta
història. La seva germana em va explicar que, finalment,
havia fet venir la policia i tot. Ell ja no hi era. Havia
deixat totes les seves coses allà: la roba, la documentació,
diners, el mòbil, tot. No s’havia endut res. Em deia que era
una persona molt inestable i que, potser, la possibilitat que
el fessin fora de la feina el va desestabilitzar i va decidir
marxar. Els veïns de seguida em van posar al dia: aquell
noi no estava bé del cap i la història de la tele anava
corrent pel barri com una llegenda urbana.
Els primers dies de mudar-me al pis van ser de bojos, tot de
caixes, llibres, informes, exàmens, dossiers... No va ser fins
després d’un parell de setmanes que m’hi vaig acabar
d’instal·lar del tot. Em vaig deixar caure exhaust al sofà i
vaig encendre la tele per primera vegada.
Sempre m’havia jurat a mi mateix que a casa meva no
entraria mai un televisor però la veritat és que aquest era
colossal, immens. Anava fent zapping, mirant sense
interès i de cop el vaig veure. Era ell. No hi tenia cap
dubte, l’havia vist en una fotografia. Estava allà,
assegut al sofà, mirant-me fixament amb aquells ulls
vermells i aquell somriure irònic. Sense immutar-me vaig
apagar l’aparell, el vaig carregar al cotxe i el vaig portar
immediatament a la deixalleria. Definitivament, era
massa gran pel menjador i, a més, sóc un home de paraula."
Text: Mª José Barroso
Peça: Marta Comellas
